Sobre la necessitat de conservar el patrimoni eclesiàstic



Aquest passat mes d’abril mig món ha vist consternat com cremava la catedral de Notre Dame a Paris, una de les principals joies arquitectòniques del gòtic europeu, i un patrimoni cultural i arquitectònic de valor incalculable. De seguida es van recaptar, en molts pocs dies, aproximadament 900 milions d’euros, xifra que hauria de garantir la restauració, la recuperació i la preservació per a les generacions futures de la icònica catedral parisenca. Fins aquí, res d’excepcional: tenim la gran sort de viure en una època amb una gran sensibilitat social pel patrimoni cultural, i quasi bé sempre tant les administracions públiques com la iniciativa privada impulsen restauracions i reconstruccions quan passen desgràcies con incendis, inundacions o terratrèmols. L’exemple més proper a Barcelona és la reconstrucció del Liceu després de l’incendi del 1994. Com a mínim s’actua així des de temps moderns, quan s’ha expandit i acceptat socialment la idea i la necessitat de protegir i tenir cura del patrimoni cultural de la humanitat, entès en un sentit ampli del terme, en què hi entren l’arquitectura, l’escultura, la pintura, els llibres i els documents, entre molts d’altres. Hem de celebrar també tenir la gran sort de viure aquesta època, doncs no sempre ha estat així, i és que durant segles el valor que se li atorgava al patrimoni era igual a zero, i es destruïa el patrimoni de l’enemic sense cap mirament. Però tornem al fil de l’article: i és que si tan ràpida va ser l’obtenció de recursos per a la restauració de la catedral de Notre Dame, igual de ràpid van circular els comentaris i les crítiques per les xarxes socials de què si es tractava d’una obra arquitectònica religiosa, que si era l’Església la que s’havia de fer càrrec de la seva restauració, que era indecent la quantitat de diners obtinguda per a la restauració d’un edifici religiós quan hi ha prioritats socials més importants… També és cert, sent justos, que hi van haver comentaris que lamentaven l’incendi de Notre Dame i que posaven a un costat la religió, i deixaven al centre, com allò realment prioritari, la pèrdua d’un patrimoni cultural d’abast mundial. Com sempre, comentaris de tots els gustos, però que curiosament solen ser més virulents quan hi barregem la religió, la fe i les creences. És l’enèsim debat sobre aquesta dicotomia que intenta separar allò que massa vegades va fermament unit. Així és que voldria fer algunes reflexions, i traslladar-les a casa nostra.

Llegeix l'article sencer a: http://hanseligretel.cat/daniel-gil-soles-sobre-la-necessitat-de-conservar-el-patrimoni-eclesiastic/

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada