La segona primavera

En el somni crepuscular d’un capvespre de tardor, una parella d’adults s’asseu, amb les cames suspeses en l’aire d’olors indesxifrables, a la vora d’un peny-segat. La mar, cent metres abaix, remuga indecisa buscant aixopluc al costat de les roques aclaparades per la corrosiva humitat. No parlen, de moment; i només es capfiquen en mirar cap a l’horitzó, la mar... Ell, tocant-se escrupulosament, amb pulcra meticulositat, els cabells, xiula una estranya sintonia que es perd enmig de tanta immensitat. Alhora, es passa constantment la mà per la cara, de forma compulsiva; i a cada centímetre del seu rostre, els seus dits treballen afanyosament per gratar i gratar fins a l’extenuació. Ella, enviant per correu electrònic sospirs d’amor a reunir-se amb la lluna, s’arrenca petits trossos d’ungla del seu dit índex, que llença suaument al buit; els seus llavis pronuncien dolces paraules imperfectes que, només les dents, sempre ametents, saben desxifrar. Darrere seu, una extensa capa de salvatges líquens punxa lleument la grisor del sòl, la qual, amb el fred incrustat a la sorra, està desitjosa de l’arribada de la primavera. I per sobre del prat, acariciant amb els peus despullats les efímeres molses, ben bé flotant etèriament, corren despreocupadament els seus dos fills. Ell, d’un ulls d’un blau immens i profund, s’entreté jugant a fer i amagar amb la seva ombra, que adquireix cos i ànima independents, sempre estirada endormiscadament a sobre del llit flonjo i verd. Ella, per altra banda, s’asseu a terra amb les seves llargues cames encreuades, treu de la butxaca del seu vestit groc un parell de tassetes de porcellana oriental, les omple d’uns quants líquens que demanen auxili, i convida a un petit arbust a prendre el tè. I somrient, obrint al màxim la seva boca i oferint innocent les seves dents d’un blanc antàrtic, i exclamant per fax incomptables reverències al terra que trepitja, es veu d’un sol glop tot el contingut de la seva tasseta, extenuat de llençar inútilment a les escombraries súpliques a un opressor que no té cap mena de consciència i que treballa amb exquisida eficiència. Els minuts i les hores passes pel seu costat calmosament, i la nit, fent acte de presència, els convida a sopar amb les estrelles; el temps d’adorm lleugerament, i l’horitzó, vetllant per ells, els canta una dolça i tendra cançó de bressol.

De sobte, sense dir res, l’home mou mecànicament la mà dreta en direcció a la dona, i en arribar a l’espatlla, els seus imperceptibles moviments s’aturen en sec, i acariciant la pell aspra i freda de la jaqueta vermella i italiana, intenta pronunciar infructuosament frases agradables. Les seves paraules, però, profundament adormides en un cor malgrat tot encara tendre, s’entrebanquen insípidament amb les dents; i la veu masculina només es digna a pronunciar monosíl·labs diacrítics sense valor, i que són incapaços d’afrontar dignament el pes de la situació creada. La falta de valor l’aclapara, incapaç de fer una passa endavant; fa temps que no l’utilitza, pràcticament ja no sap massa bé què és el valor, i això el pot condemnar o salvar. La dona, per altra banda, intenta sense èxit desxifrar el missatge en clau que acaba de rebre, i que el seu cor li escriu al cap. Sap que la vida amb la seva parella arriba a un punt determinant alhora que crucial, potser de no reton; i el pes insuportable de la situació que ells mateixos creen (possiblement, segurament, de forma inconscient) els enfonsa encara més i sense remei en un pou humit i obscur. Reflexionen sobre la realitat que els envolta: els fills, la família, ells com a parella... Però no troben ni una decisió ni una paraula que els dugui a bon port; aquestes no es dignen a posar remei a un espectacle que no els fa cap mena de gràcia: el silenci és l’única defensa, amb un cert tuf d’honor mal entès, que troben per defensar-se de l’altre. El monòton i fred hivern s’instal·la finalment, i de forma definitiva, en els seus esperits. L’exaltada, sexual i sensual primera primavera de la seva joventut és un bell record d’un passat ple de joia. La segona, però, s’esvaeix d’entre les seves gèlides mans; no aconsegueixen que el silenci blanc de la rutina emigri a d’altres cossos. La repetició constant, dolorosa i desgradable dels mateixos fets diaris és el premi a una vida còmode i sense cap preocupació aparent. Un dels dos (és del tot indiferent qui) cau del penya-segat i, sense dir cap paraula, entre en unes agitacions mentals de les quals mai no en surt. Un dels dos (és del tot indiferent qui), als cinquanta, es queda sol. I tampoc sap ben bé la raó per la qual ha triat aquest camí. Els nens ploren, i no saben per què.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada