Retrat sentimental d'una biblioteca escolar

No recordo massa bé quan fou el primer cop que vaig trepitjar una biblioteca. Escruto la meva ment i tiro uns quants anys enrera, en un pai­s mental boirós, quan encara era un xiquet feliç en un petit poblet costaner i mariner. Segurament fou a l’escola del poble, a la miní­scula escola de planta baixa rectangular de color gris atrotinat, on vaig entrar per primer cop una biblioteca. Recordo que la única professora de l’escola (que també feia de bibliotecària), la senyora M….., feia visites periòdiques a la polsosa biblioteca de l’escola, plena de llibres mal endreçats dins d’armaris tancats a pany i forrellat; una peça de l’edifici al fons d’un passadí­s secundari, amb una solitària finestra. Ens asseïa al voltant d’una taula de fusta mig corcada; bufavem tots una miqueta per treure la fina capa de pols que s’hi havia acumulat, i començavem la classe. Una classe amenitzada amb els llibres que la professora treïa del seu refugi insondable amb una clau enorme, i ens obria a sobre la taula. Nosaltres observavem encuriosits, amb ulls enormes i clars d’un blau intens, les llavors misterioses il·lustracions d’edificis primitius i màgics; d’animals fantàstics que no haviem vist mai; de plantes exòtiques i llunyanes. Tot un món de paper i tinta que ens tenia ben atrapats, enganxats a les cadires. I escoltavem embadalits les seves explicacions apassionades i sentimentals d’un temps passat. Aquestes classes es van anar repetint al llarg de tota la EGB; i cada cop m’agradaven més. A aquella professora li dec la meva passió pels llibres. Algunes tardes, després de jugar a pilota amb els companys vora la platja, em fixava en l’edifici de l’escola, i veia una llumeta inestable a la dreta de tot, a la biblioteca. Una tarda m’hi vaig atansar (com tot el poble, res estava tancat, un poble obert i enorme per a un nen), vaig entrar dins l’edifici i vaig anar fins la biblioteca. Vaig enganxar la meva cara al vidre de la porta, i al fons de tot, assentada en una cadireta atrotinada, hi havia la professora envoltada de fitxes de cartolina blava. Vaig entrar-hi; la porta va grinyolar tímidament, efí­merament. Des del fons, la professora va mirar-me a través d’unes finí­ssimes ulleres, i somrigué. Em féu un gest amb la mà, convidant-me a apropar-m’hi. Em vaig sentar a la seva falda i m’explicà tot el que feia: les meves orelles semblaven infinites…
Tots aquests pensaments em venien al cap tot fent cua davant la secretaria d’una facultat universitària, deu anys més tard, tot just al començament de la meua carrera. No solo recordar masses fets de quan era petit, però el record de la biblioteca de l’escola amb el lloc on estava connectaven tota una vida, i li donaven raó de ser. Era potser el destí­? La cua va avançar: m’atengué una dona d’ulleres finí­ssimes.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada