El dimecres de conte

- Mama!!! avui anirem a la biblioteca??? Avui fan l’hora del conte!!
La Júlia digué aquestes paraules en només obrir els ulls. La maré assentí mecànicament, com cada matí (com cada matí, com sempre, feien tard a l’escola).
- És clar que si! - digué la seua mare - Ja ho saps!! I li féu un petonàs i una forta abraçada a la seua filla - Vinga amor, lleva’t, que fem tard.
I la Júlia s’aixecà d’una revolada, amb un enorme somriure a la cara, i amb una intensa lluïssor als ulls. Era dimecres, i com cada dimecres, per la tarda, a la biblioteca del poble hi feien l’hora de conte. A les 18h… La Júlia s’ho sabia sense ni respirar. Per a ella els dimecres eren un dia especial, un dia ple de màgia i il·lusió; de somnis, de fantasies… i d’imaginació, de molta imaginació. (…) La mare de la Júlia l’esperava a la porta de l’escola. Feia vent, vent de dalt, gelat. Quan tocaven les cinc, ja sentí la fressa de la quitxalla sortint pel patí de l’escola. I veié al cap de pocs segons la cara dolça de la Júlia. A ella se li omplí la cara amb les seues dents blanques, i pintà un enorme somriure, mentre besava a la seua filla.
- Anem a la biblioteca? - Li preguntà la mare a la Júlia, mentre li donava l’entrepà del berenar… Ja sabia la reposta.
- Siiiiiiiiiiiiiii!!!!!!
(…) La biblioteca estava a només cinc minuts de l’escola de la Júlia. De camí a la biblioteca, mare i filla conversaren sobre què havia fet la Júlia a la seua classe de Segon de Batxillerat. Caminaven agafades de la mà, mentre la Júlia, amb l’altra mà devorava l’entrepà de pernil que li havia preparat a seua mare. Era feliç… De seguida van arribar a la plaça en què es trobava la biblioteca; la Júlia es va deixar anar de la mà de la seua mare, i corregué directe i veloç cap a la porta de la biblioteca. Encara faltaven ben bé tres quarts d’hora per a l’hora de conte, però tan li era… S’estarien amb la seua mare remenant tots els còmics de la sala infantil.
La Júlia es sabia de memòria tots els noms del personal de la biblioteca… L’Andrea, la Marina, el Carles, el Joan… Per a ella eren cares conegudes, amables, agradables. Familiars. Quan arribava a la biblioteca els saludava amb els seus noms, i ells li tornaven la salutació tots a una, amb sonor “Booooona tarda Júliaaaaa!!!”. I ella reia i reia i reia… Tot era molt naïf, molt de color de rosa… però al cap i a la fi, segurament la Júlia ho veia tot així. No hi feia res. Sense preocupacions ni maldecaps, que segurament si que tindria la seua mare, que s’estava assentada en una cadireta menuda, de color verd, tot fullejant una revista sobre mares i pares. O com a mínin els intentava dissimular el millor possible. Els dimecres, per a la Júlia, eren de conte. De conte rosa, feliç i divertit. Tot sortia bé, tot era fantàstic. Era la seua vida, i això per a la Júlia ja era més que suficient. De tant en tant mirava la seua mare, fugaçment. I s’intercanviaven somriures sincers.
De cop i volta, es tancaren els llums de la sala infantil, i per la porta aparegué un bruixot… Els ulls de la Júlia eren infinits…

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada