El soroll social i els espais del silenci



Els espais bibliotecaris són, avui dia i per mèrits propis, un dels principals espais comunitaris (sinó el principal) de les societats contemporànies. Ho són tant des del punt de vista de l'acceptació social i de l'opinió pública que han aconseguit, com també per l'impuls que s'ha de donat des de l'àmbit estrictament professional per tal de desenvolupar aquesta vessant; una vessant que supera els límits tradicionals de la biblioteconomia i que permet situar-la en una òptica molt més àmplia. Aquesta socialització, aquesta democratització basada en la igualtat d'accés als recursos d'informació i de coneixement ha permès, sens dubte, incorporar nous perfils d'usuaris... i també noves formes d'usar, d'entendre i d'interactuar amb la biblioteca.

Aquestes noves formes d'ús han situat la biblioteca en el centre de l'innovació social i ciutadana, tot convertint-la en un potent agent de canvi i transformació: la biblioteca és actualment una potent locomotora, un espai d'inclusió i d'experimentació participativa; són un altaveu immillorable per al debat dinàmic d'idees i d'accions. I que aquesta nova visió de les biblioteques (i fins i tot m'atreveixo a dir que ja podríem fins i tot parlar de missió) ha afegit a les mateixes una nova variable: la gestió del soroll. En línies generals, a les biblioteques hi ha més soroll que fa 10, 15 o 20 anys enrere. També hi ha més usuaris, és clar. Però en aquest article no em refereixo al soroll des de la seva vessant negativa, d'excés o de desordre inintel·ligible i sense sentit; no és aquesta mena de soroll. A les biblioteques s'hi gestiona un soroll social i extremadament ben articulat. És l'espai molts cops de sortida a la comunitat de persones, entitats i associacions; l'espai de representació i d'interelació de tots aquests agents, i el seu espai de supervivència. Sens dubte és un valor d'una importància cabdal per a les biblioteques, i la majoria d'espais i equipaments del nostre país està gestionant aquest soroll social de forma excel·lent, posant les biblioteques al centre i a l'avantguarda de les seves respectives comunitats.

No obstant això, em preocupa un altre element que va en paral·lel a aquest soroll, i que crec que en bona mesura s'estigui perdent. Es tracta justament del contrari del soroll, és a dir, de la gestió del silenci. I més concretament, dels espais del silenci. I no parlo en absolut de tornar a l'antiga concepció de les biblioteques com a temple dictatorial del silenci; és quelcom que ni des de l'àmbit professional es pretén ni tampoc es busca des de l'àmbit de l'opinió pública i de la gestió dels equipaments públics. Tornar a ser temples del silenci seria la mort inevitable de les biblioteques. No. Parlo, però, d'entendre i incorporar a les biblioteques espais de silenci individual i col·lectiu, de reflexió i de treball intel·lectual. Les biblioteques han de ser també elements de fre al ritme accelerat de les societats contemporànies. Han de poder oferir també espais de meditació, espais de treball intel·lectual i científic de primer ordre, espais on aturar-se en silenci i espais on es permeti desconnectar momentàniament d'una societat sovint massa accelerada. Una desconnexió que ajudi a veure-la i a veure'ns a tots plegats des d'una altra perspectiva (potser des de fora) i que ens faciliti ser molt més crítics amb nosaltres mateixos. Si, els necessaris espais del silenci de les biblioteques com a element nuclear i crític de reflexió intel·lectual serena i pausada. I aquest silenci, evidentment, també té un fort component social.

El soroll i el silenci de què parlat en aquest article no són en absolut elements contraposats ni contradictoris. Són, per contra, valors paral·lels i complementaris; valors que la biblioteca ha de vetllar pel seu establiment, pel seu respecte i per la seva potenciació i per la seva millora. Són elements que es necessiten mútuament. És impossible que hi hagi un soroll social potent i transformador sense un treball previ en un entorn de silenci. Les biblioteques han de ser, doncs, la garantia de què la ciutadania pugui gaudir i accedir lliurement a aquests dos valors.

2 comentaris:

  1. Sembla com si, en l'afany per "modernitzar-se", les biblioteques abjurin del seu paper de facilitadores de la introspecció.

    La meva gran descoberta enguany ha estat la Biblioteca Nacional: ara hi vaig un cop per setmana. Enlloc llegeixo millor.

    La capacitat d'atenció és un bé escás i el silenci n'és una de les garanties.

    ResponElimina
  2. Gràcies Neus pel comentari. És cert, s'ha deixat de banda la funció clàssica de les biblioteques no tant de silenci sepulcral, sinó com bé dius, de facilitadores del silenci i de la introspecció. El silenci sempre ajuda a la reflexió, a l'anàlisi amb calma i temps i a prendre's les coses amb la necessària perspectiva. I les biblioteques també haurien de ser facilitadores de tot això. Escombro cap a casa, i en ple centre de Barcelona hi ha una Biblioteca d'accés públic que té aquest valor de silenci: la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona

    ResponElimina