La llum natural a les biblioteques

La llum natural és un element vital i imprescindible en tota biblioteca. És, pràcticament, una necessitat i un aspecte clau en la planificació i el disseny d'equipaments bibliotecaris. Es tracta, segur, de la principal preocupació dels arquitectes i bibliotecaris. Cal aconseguir fer arribar la suficient llum a l'interior de la biblioteca, però d'una forma matisada; cal il · luminar, sense enlluernar.

[caption id="attachment_14699" align="alignleft" width="300"]biblio-sallent Biblioteca de Sallent (Bages, Cataluña)[/caption]

No obstant això, aquesta necessitat d'incorporar la llum en la concepció mateixa de les biblioteques no sempre ha existit. Si fem un petit repàs a les biblioteques d'inici del segle XX, veurem que totes seguien un mateix patró: edificis amb façanes cegues, aïllats i amb forma de temple, en què hi havia molt poques finestres. I si les hi havia, estaven situades en alçada, i eren de dimensions reduïdes. Es concebien les biblioteques com atmosferes tancades i aïllades del seu entorn, i que servien com a element de protecció del saber: d'aquí la seva concepció física que el potenciava. Serveixi com a exemple la Biblioteca Popular de Sallent, a la comarca del Bages, a Catalunya, inaugurada el 1918.

La (re) evolució de les tècniques constructives, i també en paral · lel la modernització de la societat, que va incorporar l'educació universal i facilitar l'accés global a la informació i al saber a grans capes socials que abans el tenia vetat, va provocar una transformació també de la concepció mateixa de les biblioteques. Podem situar aquest moment a partir del 1945, amb l'extensió del coneixement científic.

[caption id="attachment_14702" align="alignleft" width="300"]Biblioteca Font de la Mina, en Sant Adrià de Besós Biblioteca Font de la Mina, en Sant Adrià de Besós[/caption]

En arquitectura bibliotecària tot això va provocar que s'iniciarà tota una revolució en les façanes de les biblioteques, i que es començarà a parlarà d'elles com la pell de l'edifici. Un concepte, el de la pell, que incorpora una idea bàsica: es tracta d'un element viu, modelable, que s'adapta i es transforma segons les necessitats de la biblioteca. La pell, la façana, com una part essencial i activa de la biblioteca: per ella s'entra i se surt, per ella l'edifici respira i s'oxigena. S'ha passat en menys d'un segle, de façanes cegues i imponents façanes lleugeres, lleugeres, a pràcticament la seva desaparició visual. S'ha creat un continu visual entre l'interior i l'exterior, deixant desproveïdes a les biblioteques de límits clars i definits. En aquesta evolució té molt a veure l'ús, gairebé massiu (i possiblement indiscriminat per les latituds en què ens trobem), del vidre com a matèria constructiva de primer ordre. Serveixi com a exemple la Biblioteca Font de la Mina, del 2009 Es tracta d'una gran "caixa translúcida que permet l'entrada de gran quantitat de llum a l'interior a través de les finestres de la coberta i de les lames al llarg de totes les façanes" (Bonet, Sabater, 2010). En efecte, moltes biblioteques contemporànies segueixen aquest mateix patró, i matisen l'entrada de llum transversal directa (i fins i tot de la calor i de la intensa solación que ens afecta durant bona part de l'any) amb elements protectors a les façanes. La pell es transforma en alguna cosa complex, i se li afegeixen elements externs col · locats de forma molt acurada i estudiada, per permetre així la correcta penetració de la llum a l'interior. Aquests elements són diversos: lames, gelosies, cortines, materials translúcids, etc ...

Però la pell no és només la façana: la coberta també ha experimentat grans transformacions. Ha passat de ser, també, un element pràcticament sense cap ús, a ser una font indispensable de penetració de la llum. I a més, d'una llum molt apreciada pels arquitectes: la llum zenital. Una llum molt diferent de la transversal, més difuminada, i que proporciona majors sensacions de confort i de calidesa ambiental. A més, la llum zenital permet arribar fins al cor mateix de les biblioteques, fins a zones en les que la llum que entra per les façanes no pot arribar. I perquè això succeeixi, s'ha generalitzat l'ús de lluernes, per canalitzar tota la llum cap a l'interior, i fer que caigui dispersa sobre de les diferents sales.

Gestionar l'entrada de llum a les biblioteques és un factor clau d'èxit de l'edifici, que serà més o menys funcional en funció de la forma i de la quantitat de llum que entri a l'interior. Segons els patrons i la concepció social actual, una biblioteca fosca serà, també, una barrera d'accés ... però una biblioteca amb excessiva lluminositat suposarà també un obstacle als seus usuaris, que no podran desenvolupar qualsevol activitat (llegir, visualitzar pantalles, etc ...) sense molestos enlluernaments. Convé trobar el punt mig, aquella zona de confort ambiental en què un se sent protegit i resguardat en un edifici... però al mateix temps sent l'abraçada càlid de la immensa llum de la Mediterrània.

FONTS:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada