Por a definir-nos

El nom no fa la cosa, ni tampoc  la fa el nom. Però els bibliotecaris podriem escriure un diccionari sencer amb tots els noms amb què ens hem intentat descriure i escriure des de que tinc ús de raó bibliotecària. I sembla que continuem intentant trobar-nos: infonomista, arquitecte de la informació, gestor del coneixement, gestor de continguts, gestor del coneixement... fins a la més moderna de community manager. Qüestió de modes? De gustos? O potser és més aviat una falta de fermesa i d'indeterminació? I mentre, les més "clàssiques" de bibliotecari i documentalista mantenen, malgrat tot, certa bona salut. Una bona salut, però, que és més aviat fruit del seu pes històric... i no precisament pel prestigi i el reconeixement de què gaudeixen dins del propi col·lectiu. I què n'és de curiós aquest col·lectiu professional, que renega de les seves arrels, dels seus fonaments i del seu pes històric, per tal de descriure's i identificar-se.

De què tenim por? Què ens passa com a col·lectiu?  Tenim potser acàs temor d'assumir com a pròpia una funció, una paraula que creiem caducada? Per què ens costa tant assumir que som bibliotecaris, i que sota aquest paraigües hi podem afegir tot el que faci falta? A començaments de gener vaig sentit en viu l'enèsima discussió sobre què som, com ens diem, què fem... Un debat, com sempre, totalment estèril i que ens va fer perdre més temps del que disposem.Tenim un greu problema intern de valorització de la pròpia professió, no ja només a nivell individual sinó, i és més greu, a nivell de col·lectiu i de grup amb una suposada influència social. Personalment porto amb orgull la paraula bibliotecari-documentalista, i quan em presento, sempre dic el què sóc, amb naturalitat, però sobretot, amb orgull i convicció. Assumeixo tota la tradició i la història de la nostra professió, però també assumeixo com a pròpies totes les funcions de futur, totes les capacitats que tenim com a professionals, i que penso la societat demanda i valora cada cop més. Òbviament, encara queda molt camí per a recórre, però estem pel bon camí. I vull que se'm reconegui com a bibliotecari-documentalista, perquè així em sento i així vull que se'm reconegui. Val la pena invertir esforços col·lectius en donar-nos a conèixer d'una forma diferent, i no aprofitar i canviar la visió que es té dels bibliotecaris?

Potser és que sóc un idealista, o penso en què un altre món bibliotecari és possible, però sempre he envejat públicament la implicació i la presència de les biblioteques i els bibliotecaris al món anglosaxó. Les biblioteques són l'autèntic eix central social i de la comunitat a la qual donen servei. Es deuen a la comunitat, i a més, crec que els professionals tenen molt clar què són, com es diuen i què fan... No valen excuses ni altres noms. I la seva comunitat, al seu torn, els valora i els aprecia pel què són. Hi ha un exemple que m'agrada explicar: l'estudi d'arquitectura canadenc de HCMA ensenya les seues biblioteques a l'apartat de Community. Com és que aquí quan pensem en biblioteques automàticament les associem a cultura? No hi ha res més? Hem de dissenyar les biblioteques del futur només exclusivament sota paràmetres d'equipament cultural? Crec que no.

Les coses clares, els noms clars; però també, cal tenir ben clar el nostre nom davant la nostra comunitat, i partir d'aquí, jugar el nostre paper. Sense fissures, amb convicció i anant de cara. Juguem d'una vegada, i ensenyem les nostres cartes. Si volem continuar jugant a la puta i a la Ramoneta, juguem-hi, és clar; però ens interessa?

6 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada