Jornades “Els futurs…”: arquitectura i biblioteca

El primer dia de les jornades “Els futurs de la biblioteca pública” havia estat intens (vegeu els posts anteriors sobre el tema aquí i aquí). El darrer dia els diàlegs anirien sobre l’evolució de l’ espai físic, sobre l’ arquitectura de la biblioteca pública. Aquest era el tema que m’interessava especialment.

Moderava els diàlegs Hellen Niegaard, que entre moltes altres coses ha editat recentement el llibre “Library space. Inspiration for buildings and design”, que us recomano.

Les sessions començaven amb uns curts vídeos sobre les biblioteques de Barcelona, i en aquest cas també ens van projectar un vídeo sorprenent de la  futura biblioteca central de Helsinki. Crec que el seu valor rau en que explica molt bé quin és el rol de la biblioteca en la societat de la informació, en relació a l’accés al coneixement, la innovació i la creativitat com a fonts de prosperitat.   La societat finesa ha viscut en pocs anys el miracle del naixement d’una  de les economies més competitives del món, en base a la innovació i a la tecnologia. El vídeo il.lustra de forma clara el posicionament de la biblioteca, com a espai públic, en raleació a aquest procés. Em va deixar impressionat.

Segur que bona part de mèrit és de Maija Berndtson, directora de la Biblioteca Central de Helsinki, que intervenia al primer diàleg i va parlar amb molt passió. L’acompanyava en el primer diàleg Charles Noordham, director de la Biblioteca de l’Haia, per a parlar dels processos de planificació i programació dels equipaments.

“Els edificis de biblioteques haurien de facilitar els nous usos de l’era digital i jo encara no ho he vist”. Així de contundent es mostrava Berndtson, mostrant uns cables enganxats de mala manera, amb cinta adhesiva enmig de l’escenari.

“Com persuadir a un responsable polític de fer una inversió important?” Ella creu que l’argument principal és que la biblioteca és un espai públic, patrimoni dels ciutadans, enfront de l’espai comercial, propietat de les companyies que estan en mans dels grans capitalistes.

Maija Berndtson va dir que ella creu que els canvis que han d’incorporar  la biblioteca i l’edifici de biblioteca són (i perdoneu si me n’he deixat algun):

  • Centrar-se en les persones, i no en els llibres

  • Tractar l’ usuari com un subjecte, i no com un objecte

  • Explorar noves formes de lectura, de cerca...

  • Flexibilitat dels espais

  • Garantir l’existència d’ espais buids, àrees sense res, on tot hi pugui passar

  • Treballar en base a contrastos dins de l’espai: nou / antic, soroll / silenci...

  • Fer edificis fàcilment intel.ligibles, fàcils de “llegir”


Davant d’aquest llistat tant ben estudiat, Charles Noordam només va poder  estar-hi d’acord i enfasitzar el tema de la flexibilitat, afegint-hi la capacitat de seducció que creu que ha de tenir la biblioteca.

Es va plantejar el tema de com integrar els mitjans digitals als espais. Es va parlar de treballar diferents atmosferes, ambients, "surroundings" que poden acompanyar aquests mitjans i poden premetre la inspiration, l’estímul, per a l’aprenentatge.

Noordam va dir que som conscients que sovint les biblioteques tenen una imatge amb poc prestigi, però que si aconsegueixen ser centres dinàmics i actius esdevenen elements de pretigi, de marketing per a la ciutat.

En acabar aquest diàleg em van comentar que no hi ha wi-fi a la sala. Algú que treballava en portàtil s’havia de connectar a través del mòbil, amb 3G. Una llàstima, que parlant precisament d’aquests temes i estant en una biblioteca pública, no hi hagués aquest servei bàsic.

En el segon diàleg Borge Søndergard, de Hjørring, Dinamarca, i Brian Gambles, de Birmingham, van parlar dels nous espais per als nous usos. Llàstima que de les moltes coses interessants que es van dir, en puc citar només algunes... La importància de la "serendipity", la sorpresa, la trobada casual com a element amb el que treballar.

Gambles insistia en la importància de la programació: cal tenir una clara idea de l’equipament, del negoci (“Designing the bussines is the core”), perquè si no es té l’arquitectura passa per davant. “If the architect takes advantage, you’re in trouble”. Vaig pensar que té tota la raó: si el client no té les coses clares, no sap exactament el què vol abans de començar a dibuixar l’edifici, l’arquitecte ha de prendre decisions i l’arquitectura s’acaba imposant per damunt del servei bibliotecari. Jo ho he vist tantes vegades... El client ha de saber exactament què vol, per a que l’arquitectura es pugui ajustar a la imatge precisa del bussiness.

També va sortir un altre tema estrella en aquest tipus de trobades: com relacionar-se amb l’arquitecte? Gambles va insistir en la importància de l’elecció de l’equip d’arquitectes. És una decisió molt important! Cal ser-ne conscients. Hi va haver cert enrenou perquè Søndergard va dir que per al projecte de Hjørring en lloc de treballar amb arquitectes ho havien fet amb un equip d’enginyers i artistes que eren “wild and not squared people”. Independentment de la formació de cada professional, em quedo amb la importància de treballar amb un equip de gent sense prejudicis, valenta i atrevida . Wild people!

Finalment, van parlar, un cop més de la necessitat d’ implicar els usuaris / clients en el disseny del nou projecte . “Work with the client, not for the client”.

Després d’una pausa, l’enginyer Alexandar Ivancic i l’arquitecte Joan Sabaté van parlar sobre sostenibilitat, i va moderar el diàleg Santi Romero. Malgrat que aparentment no sigui un tema relacionat directament amb la biblioteca pública, hi ha unanimitat en que les accions encaminades a una major sostenibilitat han de ser transversals, des de tots els àmbits, i a tots nivells.

Entre altres coses, Sabaté va dir que l’ecologia va estretament lligada amb el model econòmic: quan es parla del cost d’un edifici s’hi ha d’incloure tot el cicle de vida de l’edifici. De manera que sovint fer un edifici sostenible en termes globals té un cost menor encara que la inversió inicial sigui major, perquè els costos de manteniment (i l’impacte en l’entorn) són menors. És a dir, que els nostres edificis gasten moltíssim (tenen un impacte molt gran en l’entorn) sovint perquè es vol minimitzar la inversió inicial, de manera que es difereixen els costos al futur. Vaig trobar molt interessant que apuntés a l’estructura vertical dels pressupostos i a l’estrucutra jeràrquica de l’administració com a origen de problema: els capítols d’inversions no estan relacionats amb els capítols de manteniment, de manera que no es pot fer aquesta lectura transversal i unitària dels costos de l’edifici. Em sembla que aquesta pot ser una de les claus del desllorigador per al greu problema que tenim en aquest país amb el manteniment dels edificis.

Ivancic va apuntar una altra qüestió que em sembla clau: pel que fa als aspectes ambientals, en la majoria de projectes hi ha una correcta prescripció qualitativa (les idees generals, els conceptes per a l’edifici...), però falla la prescripció quantitativa. És a dir, l’arquitecte té bones intuïcions de projecte però després no es concreten en una bona resolució, perquè no hi ha una bona quantificació dels paràmetres ambientals. Crec que és important que hi hagi una retro-alimentació, un feed-back, durant el procés de projecte en base a comprovacions numèriques, quantitatives, dels paràmetres ambientals. I això passa poques vegades.

Per no allargar-me més, només citaré una idea de Sabaté: al nord d’Europa hi ha implantat clarament un model d’edificis sostenibles, però aquest model no és vàlid en països càlids, mediterranis. Nosaltres tenim l’oportunitat de liderar la definició d’ edificis sostenibles en climes càlids. Per exemple, el mur cortina és vàlid per a latituds superiors a la de París (segons va dir Sabaté) però és ineficient en latituds inferiors. Cal, doncs, implementar solucions vàlides per al clima mediterrani.

El torn de preguntes va ser molt interessant, però no vull allargar més aquest post. Potser en una altra ocasió... En qualsevol cas, cadascun dels temes que he citat en aquests tres posts sobre les jornades donarien per un nou text complet, de manera que em permeto deixar la porta oberta per a parlar-ne en el futur en aquest blog, i us convido a que hi feu aportacions.

D’aquest darrer dia de les jornades em quedo amb dues frases de Sondergad: “Qualsevol projecte de biblioteca ha de començar a partir d’un somni” i “Cada cop esdevenim més nòmades digitals. Potser aquests nòmades necessiten un oasi. La biblioteca pot ser aquest oasi”.

Finalment, es van presentar les conclusions i va acomiadar les jornades Assumpta Bailac un punt emocionada, segurament perquè era conscient que amb aquestes jornades, que havien preparat tenaçment durant mesos, s’havia aconseguit amb escreix allò que es proposaven: a més de tenir una visió de futur, s’havien generat singergies, emoció i implicació en aquest futur de les biblioteques.

Felicitats!

1 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada