Les altres biblioteques de Barcelona



Escriu Valèria Gaillard en aquest mateix digital que «Barcelona és una ciutat íntimament literària, una ciutat que s’emmiralla en les seves més de 300 llibreries». I equipara les llibreries com els nous cafès de pensament, a l’estil dels antics cafès-tertúlia literaris de principis del segle XX. Hi estic intensament d’acord amb les afirmacions de Gaillard, però com a bibliotecari, cal afirmar amb rotunditat que Barcelona és també una ciutat íntimament literària gràcies a totes les seves biblioteques.

Continua llegint l'article a: http://hanseligretel.cat/6487-2/

Sobre la necessitat de conservar el patrimoni eclesiàstic



Aquest passat mes d’abril mig món ha vist consternat com cremava la catedral de Notre Dame a Paris, una de les principals joies arquitectòniques del gòtic europeu, i un patrimoni cultural i arquitectònic de valor incalculable. De seguida es van recaptar, en molts pocs dies, aproximadament 900 milions d’euros, xifra que hauria de garantir la restauració, la recuperació i la preservació per a les generacions futures de la icònica catedral parisenca. Fins aquí, res d’excepcional: tenim la gran sort de viure en una època amb una gran sensibilitat social pel patrimoni cultural, i quasi bé sempre tant les administracions públiques com la iniciativa privada impulsen restauracions i reconstruccions quan passen desgràcies con incendis, inundacions o terratrèmols. L’exemple més proper a Barcelona és la reconstrucció del Liceu després de l’incendi del 1994. Com a mínim s’actua així des de temps moderns, quan s’ha expandit i acceptat socialment la idea i la necessitat de protegir i tenir cura del patrimoni cultural de la humanitat, entès en un sentit ampli del terme, en què hi entren l’arquitectura, l’escultura, la pintura, els llibres i els documents, entre molts d’altres. Hem de celebrar també tenir la gran sort de viure aquesta època, doncs no sempre ha estat així, i és que durant segles el valor que se li atorgava al patrimoni era igual a zero, i es destruïa el patrimoni de l’enemic sense cap mirament. Però tornem al fil de l’article: i és que si tan ràpida va ser l’obtenció de recursos per a la restauració de la catedral de Notre Dame, igual de ràpid van circular els comentaris i les crítiques per les xarxes socials de què si es tractava d’una obra arquitectònica religiosa, que si era l’Església la que s’havia de fer càrrec de la seva restauració, que era indecent la quantitat de diners obtinguda per a la restauració d’un edifici religiós quan hi ha prioritats socials més importants… També és cert, sent justos, que hi van haver comentaris que lamentaven l’incendi de Notre Dame i que posaven a un costat la religió, i deixaven al centre, com allò realment prioritari, la pèrdua d’un patrimoni cultural d’abast mundial. Com sempre, comentaris de tots els gustos, però que curiosament solen ser més virulents quan hi barregem la religió, la fe i les creences. És l’enèsim debat sobre aquesta dicotomia que intenta separar allò que massa vegades va fermament unit. Així és que voldria fer algunes reflexions, i traslladar-les a casa nostra.

Llegeix l'article sencer a: http://hanseligretel.cat/daniel-gil-soles-sobre-la-necessitat-de-conservar-el-patrimoni-eclesiastic/

La realitat dels impossibles



Tant en la nostra vida diària com en la nostra vida professional, tot sovint ens trobem de cara amb realitats desagradables, realitats molestes, o simplement, realitats que són allà, permanents, i que ja les hem incorporat dins les nostres estructures vitals com a inevitables; sabem que hi són, i sabem que cal anar-les treballant. Però molts cops aquestes realitats també poden esdevenir realitats impossibles: és a dir, són aquelles realitats en la teva vida que saps que existeixen i que hi convius amb normalitat perquè no fan mal, i perquè hom té molt assumit que és poc probable que arribis a veure que aquesta realitat s'ha transformat. Són realitats impossibles, que hem integrat en el nostre dia a dia, i que es podrien resumir en allò típic que segur que haurem sentit alguna vegada "Això és impossible que passi...", o "Allò altre és impossible que ho arribem a fer...". I un cop dita aquesta sentència, no fer res en absolut per modificar aquesta realitat.

No sé si aquesta actitud denota cert pessimisme, o és una visió realista de veure i afrontar les nostres petites derrotes diàries, però tot plegat m'ha portat a una petita reflexió, relacionada amb la feina a la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona. Com molts ja deveu saber, tenim un fons total d'uns 365.000 volums, dels quals només hi ha catalogats de forma automatitzada al SIGB el 45%. El 55% restant, aproximadament uns 200.000 volums no està catalogat... (bé, està catalogat en fitxes, però això en l'era en què vivim equival pràcticament a que no existeix). Davant d'aquesta realitat, hom podria pensat que serà impossible arribar a catalogar tot aquest fons en vida dels tres bibliotecaris que actualment hi treballem: per exemple, a mi en queden 25 anys de treball fins la jubilació. Caldria catalogar més de 10.000 volums a l'any per arribar-hi... I bé, no podrà ser. Davant d'aquesta realitat totalment impossible d'aconseguir, crec que hi ha dues maneres d'afrontar-la:

  1. D'una banda, entendre, assumir i acceptar obertament i sense embuts que aquesta és la nostra realitat, que és la que és fruit de la història mateixa de la Biblioteca, i que durant molts anys més ho continuarà sent.
  2. I de l'altra, i entesa com a l'altra cara de la mateixa moneda, que malgrat tot, que malgrat la magnitud de l'empresa i del vaixell que pilotem, hem d'esmerçar-hi esforços, invertir recursos i temps en intentar canviar aquesta realitat.

Cal, però, entendre ambdues opcions des de l'òptica de la responsabilitat professional que com a bibliotecaris sempre hem de tenir: acceptar realitats impossibles ens pot ajudar a rebaixar els nivells d'ansietat, d'angoixa i d'estrés davant de feines que sabem que mai podrem fer. És com aquell elefant que hi ha dins l'habitació: tothom el veu i tothom sap que hi és, que fins i tot ja és com de la família, i que per tant, no cal negar la seva existència. Però de l'altra i molt més important, aquesta realitat no ens ha de frenar, i situar-nos en un entorn de càlida confortabilitat, tot defugint l'objectiu intrínsec de que cal modificar i transformar aquesta realitat. Aquests impossibles no ens han d'aturar mai la dinàmica transformadora de la biblioteca.

Com a professionals, penso que tenim la responsabilitat de plantar cara a aquestes realitats impossibles que tots tenim a les biblioteques on treballem. Cal que pensem i dissenyem estratègies i camins abastables i adaptats al nostre entorn que ens ajudin a canviar aquestes realitats impossibles amb serenor, i amb el treball ferm i constant amb el que treballem els bibliotecaris i les bibliotecàries. Hem de poder oferir a les nostres institucions i als nostres caps un full de ruta que és clar, identifiqui aquestes realitats impossibles, però que al mateix temps presenti vies i solucions (amb bases fermes) per a poder transformar aquestes realitats. Segur que serà un llarg camí, però al peu de les muntanyes hi ha una nova realitat, possiblement molt millor que la que tenim. Ens ho debem arribar-hi, per nosaltres mateixos mateixos, però sobretot per qui ens ha precedit i especialment per les generacions futures.

La segona primavera

En el somni crepuscular d’un capvespre de tardor, una parella d’adults s’asseu, amb les cames suspeses en l’aire d’olors indesxifrables, a la vora d’un peny-segat. La mar, cent metres abaix, remuga indecisa buscant aixopluc al costat de les roques aclaparades per la corrosiva humitat. No parlen, de moment; i només es capfiquen en mirar cap a l’horitzó, la mar... Ell, tocant-se escrupulosament, amb pulcra meticulositat, els cabells, xiula una estranya sintonia que es perd enmig de tanta immensitat. Alhora, es passa constantment la mà per la cara, de forma compulsiva; i a cada centímetre del seu rostre, els seus dits treballen afanyosament per gratar i gratar fins a l’extenuació. Ella, enviant per correu electrònic sospirs d’amor a reunir-se amb la lluna, s’arrenca petits trossos d’ungla del seu dit índex, que llença suaument al buit; els seus llavis pronuncien dolces paraules imperfectes que, només les dents, sempre ametents, saben desxifrar. Darrere seu, una extensa capa de salvatges líquens punxa lleument la grisor del sòl, la qual, amb el fred incrustat a la sorra, està desitjosa de l’arribada de la primavera. I per sobre del prat, acariciant amb els peus despullats les efímeres molses, ben bé flotant etèriament, corren despreocupadament els seus dos fills. Ell, d’un ulls d’un blau immens i profund, s’entreté jugant a fer i amagar amb la seva ombra, que adquireix cos i ànima independents, sempre estirada endormiscadament a sobre del llit flonjo i verd. Ella, per altra banda, s’asseu a terra amb les seves llargues cames encreuades, treu de la butxaca del seu vestit groc un parell de tassetes de porcellana oriental, les omple d’uns quants líquens que demanen auxili, i convida a un petit arbust a prendre el tè. I somrient, obrint al màxim la seva boca i oferint innocent les seves dents d’un blanc antàrtic, i exclamant per fax incomptables reverències al terra que trepitja, es veu d’un sol glop tot el contingut de la seva tasseta, extenuat de llençar inútilment a les escombraries súpliques a un opressor que no té cap mena de consciència i que treballa amb exquisida eficiència. Els minuts i les hores passes pel seu costat calmosament, i la nit, fent acte de presència, els convida a sopar amb les estrelles; el temps d’adorm lleugerament, i l’horitzó, vetllant per ells, els canta una dolça i tendra cançó de bressol.

De sobte, sense dir res, l’home mou mecànicament la mà dreta en direcció a la dona, i en arribar a l’espatlla, els seus imperceptibles moviments s’aturen en sec, i acariciant la pell aspra i freda de la jaqueta vermella i italiana, intenta pronunciar infructuosament frases agradables. Les seves paraules, però, profundament adormides en un cor malgrat tot encara tendre, s’entrebanquen insípidament amb les dents; i la veu masculina només es digna a pronunciar monosíl·labs diacrítics sense valor, i que són incapaços d’afrontar dignament el pes de la situació creada. La falta de valor l’aclapara, incapaç de fer una passa endavant; fa temps que no l’utilitza, pràcticament ja no sap massa bé què és el valor, i això el pot condemnar o salvar. La dona, per altra banda, intenta sense èxit desxifrar el missatge en clau que acaba de rebre, i que el seu cor li escriu al cap. Sap que la vida amb la seva parella arriba a un punt determinant alhora que crucial, potser de no reton; i el pes insuportable de la situació que ells mateixos creen (possiblement, segurament, de forma inconscient) els enfonsa encara més i sense remei en un pou humit i obscur. Reflexionen sobre la realitat que els envolta: els fills, la família, ells com a parella... Però no troben ni una decisió ni una paraula que els dugui a bon port; aquestes no es dignen a posar remei a un espectacle que no els fa cap mena de gràcia: el silenci és l’única defensa, amb un cert tuf d’honor mal entès, que troben per defensar-se de l’altre. El monòton i fred hivern s’instal·la finalment, i de forma definitiva, en els seus esperits. L’exaltada, sexual i sensual primera primavera de la seva joventut és un bell record d’un passat ple de joia. La segona, però, s’esvaeix d’entre les seves gèlides mans; no aconsegueixen que el silenci blanc de la rutina emigri a d’altres cossos. La repetició constant, dolorosa i desgradable dels mateixos fets diaris és el premi a una vida còmode i sense cap preocupació aparent. Un dels dos (és del tot indiferent qui) cau del penya-segat i, sense dir cap paraula, entre en unes agitacions mentals de les quals mai no en surt. Un dels dos (és del tot indiferent qui), als cinquanta, es queda sol. I tampoc sap ben bé la raó per la qual ha triat aquest camí. Els nens ploren, i no saben per què.

Capbussar-me en tu

Només em calia
capbussar-me en el teu
cos, per espantar tots
els meus fantasmes,
i viure en serena plenitud.

Només em calia
olorar-te profundament,
èxtasi intens,
per sojornar amb tu
una nit més.

#DMP17 #diadelapoesia